Descripció de la meva classe.

La meva classe no és gaire acollidora, te una fredor glaçant quan entres, les parets són grises i sembla que no et vulguin deixar respirar. És la típica classe amb taules i cadires, però amb un toc especial, potser som els alumnes, potser els professors o potser les decoracions que hem penjat entre florescent i florescent. La classe és il·luminada sempre per la llum solar, una llum tendre, suau, que passa entre les persianes color verd i il·lumina els rostres dels alumnes però sense molestar. A vegades miro la classe i penso que l'única cosa que la fa semblar una mica més alegre són les nostres decoracions i les persianes verdes, ja que la resta de coses són grises o negres i són força depriments, tristes, però després me'n adono de que qui dona vida a la classe no són els colors, sinó les persones. Tot i que els colors tenen influència sobre les nostres emocions, quan estic a classe el que em fa estar bé o malament, són els meus companys. Quan els veig enlluernats per la llum del sol, tan alegres i despreocupats, em fan sentir bé. En el fons, la classe no importa, només és una classe més de les tantes que hi ha, però els meus companys, són únics.

Correcció.

Carta de presentació

Família Font Picany

c/Riu Congost, 17 2n, Sena

08591 AIGUAFREDA (Vallés Or.)

Antoni Perarnau Jiménez
Pge. Tagamanent, 9 3er, 1era.
Aiguafreda(vallès Or.) 08591

Benvolguda família Font Picany,
Els adjunto el meu currículum perque m'aniria molt bé donar-li classes a la seva filla.
Tinc molta paciència i les meves notes són excel·lents, per tant, li garanteixo que la seva filla no tindrà cap tipus de problema per aprovar.
Un avantatge important és que visc a prop de casa seva, cosa que em permetria arribar aviat en cas d'emergència o si poder m'aviséssiu amb poc temps de marge. Tinc totes les tardes lliures. Per altra banda aquesta proximitat m'estalviarà temps i em permetrà preparar-me millor la Selectivitat.

M'agraden els animals per la qual cosa els podria oferir un servei extra: seria passejar el seu gos.

Estic molt il·lusionat amb aquest treball.
La meva més sincera gratitud.
Atentament,

Correcció.

Currículum: 

·Dades personals:

-Nom i cognom: Toni Perarnau Jiménez
-Edat: 20 anys
-Data de naixement: 28 de juny de 1993
-DNI: 666421356
-Adreça: Aiguafreda, pge. Tagament.
-Telèfon: 972 05 45 66 / 678 99 65 72
-Adreça electrònica: tonisito_PerarnauJim62@hotmail.com

·Estudis:

-Vaig estudiar la Primària a l'Escola Sta. Caterina.
-Tinc estudis de Windows.
-Tinc un curs de submarinisme i un altre de fotografia submarina.
-He acabat el 2on de Batxillerat. Actualment estic preparant la selectivitat.

·Experiencia laboral:

-Vaig fer Ofimàtica i vaig ser model de perruqueria.
-He treballat com a repartidor de pizzes.

·Competències personals:

-Idiomes:
Català i castellà parlats i escrits perfectament.
Anglés de nivells mitjà.
Actualment curso primer d'Alemany a l'Escola Oficial d'Idiomes de Figueres.

Diferència entre el passat i el present.

La relació alumne professor era molt respectuosa, l'alumne havia de tractar el professor de vostè. L'educació era molt important. Ara, en canvi, tractem el professor de "tu" i no hi ha gaire respecte en general.
Abans anaven tots amb uniformes i els professors anaven tots ben vestits. Els homes anaven tots amb jaqueta i corbata i les dones anaven vestides elegants. Els nois tenien prohibit portar el cabell llarg o portar arracades.
Actualment la majoria de d'instituts permeten la creativitat i llibertats individuals, ja sigui per la roba, el pentinat, etc.
Quan la meva mare anava a l'escola els professors passaven alumne per alumne a revisar la higiene de cadascú, el material, els deures, etc. Si algú estava brut o feia pudor (Cabell gras, orelles amb cera, ungles brutes, etc.) t'enviaven a casa a rentar-te.
Ara els professors no miren tot això, com a molt revisen que tinguis els deures fets.
Només per xerrar, abans, t'imposaven càstigs molt durs, com per exemple: posar-te darrere la pissarra de peu, anar al passadís o al director, et picaven, trucaven els pares, etc. Tot depenia de la gravetat dels fets. Si arribaves tard també et castigaven.
Per altra banda havies d'anar a l'escola caminant, els pares no et portaven.
Avui en dia a la majoria d'alumnes els porten els seus pares o van amb autobús i els càstigs no són tant durs. Els professors són més indulgents i comprensius, però quan estan al límit t'expulsen.
Fa temps no feien excursions, no hi havia assignatures optatives i una assignatura com religió, que avui en dia és optativa, abans era obligatòria, a més a més la classe la feia un mossén, que també ensenyava educació sexual. Feien varis exàmens orals on una persona havia de sortir a la pissarra i fer el que li manés el professor.
Si suspenies algun examen  te'n feien algun sorpresa i oral.
Els patis només duraven 10 minuts i els alumnes havien d'estar al passadís i esmorzar. Si feien gaire soroll o corrien, el conserge els portava al despatx del director el qual imposava un càstig.
En l'actualitat  no es fan exàmens orals i els sorpresa són escassos per no dir nuls. El nostre pati dura 35 minuts i tenim un pati on poder descansar i podem còrrer i, fins i tot, cridar si es vol, tot i que aquest últim acte no és gaire usual.

Diari personal.

Ho he tornat a fer. No ho he fet volent. Però aquella dona volia arruïnar-me la vida. Es creia que per haver mantingut relacions amb ella em podia amenaçar. Si home! 
Em volia treure la meva família, la meva dona i els meus set fills. Però ja l'he fet callar! Ara ja no pot dir res. Sempre i quan els morts no parlin!
Però... i ara? Que els explico a la meva muller i als meus fills? La policia no tardaria gaire a trobar-me. 
He d'escapar amb ells del país.
Encara no em crec que estigui escrivent un diari tan absurd. Crec que cremaré aquestes pàgines. Són una prova contra mi. Tot i que si arribessin a  descobrir-me, els quedarà alguna cosa més meu. Per què li vaig donar aquell cop de puny? L'he matat i ara la culpabilitat m'envaeix el cos.
Jo només tenia por de perdre la meva família.
Però s'ho té ben merescut aquella fulana, no hauria d'haver-me amenaçat.
Val doncs decidit, demà els diré que anem de viatge a París. No em poden tornar a posar a la presó, ja ho vaig passar prou malament l'ultima vegada, sort que vaig sortir abans, per bona conducta, però va ser tant divertit arrencar-li el cor a aquella nena...

Spot publicitari.

Avui en dia existeix molta publicitat a tot arreu. Jo en veig moltíssima a la televisió i és un fet alarmant que gairebé transmetin més anuncis que sèries o films. 
Doncs bé, estava mirant Spy Kids quan em va sorprendre una nova publicitat d'un mòbil LG. Hi apareixia una noia plorant fent veure que s'emocionava pel telèfon. I jo vaig pensar "Fins aquí hem arribat!" Vaig trobar exagerat que una persona plorés per un telèfon mòbil. 
Per a mi la publicitat d'avui en dia es divideix en dos:
·Les bones, les que enganxen, que publiciten bé el seu producte i que tenen sentit.
·Les dolentes, les que no tenen cap sentit, són massa exagerades o bé no capten l'atenció dels espectadors.
Aquesta última publicitat esmentada (la del LG) formaria part d'aquest últim grup esmentat.
En canvi vaig quedar encantada al veure una publicitat d'un cotxe, utilitzaven els colors per captar l'atenció i ressaltava el cotxe.

El meu vell amic Martí

Encara me'n recordo d'en Martí, fa molt de temps que no el veig. Érem companys a l'escola, i també a parvulari. El recordo petitó, amb ulleres, vestit sempre de manera extravegant i estranya. Li agradava molt anar a comprar roba, però li agradava cada cosa... Inusual! En aquella época estava de moda anar vestit amb una samarreta de colors y texans, y doncs ell com es vestia? Doncs portava una samarreta blanca amb uns pantalons curts. Era ben extrany en Martí de jove! Es comprava tot el que no estava de moda, però bé, tothom té els seus gustos. Era molt divertit. Va ser el meu millor amic durant molts anys. M'ajudava a estudiar, ja que ell era el més llest de classe. Però a part d'aixó, també quedàvem per veure el fútbol a casa seva. Ell era tot un aficionat dels esports, m'agradava quan es posava nerviós perquè el seu equip preferit perdia. Recordo que a l'escola vaig picar un parell de nens que assetjaven en Martí, l'insultaven i l'empenyien, i aixó em feia enrabiar de tal manera que els vaig acabar picant, i sí, hem van castigar per picar-los. Però bé, en Martí ha tingut un bon futur: un bon treball, una bona esposa, etc. I me n'alegro per ell. Fa uns anys va anar a viure als E.E.U.U., de vegades ens enviem cartes per recorar els vells temps, però ell està molt ocupat, per tant, no ens escrivim gaire. Però tinc una sorpresa per ell... Anire a visitar-lo d'aquí poc.